A partir dels anys 60, Hollywood va començar a patir greus problemes, ja que els ingressos a taquilla van començar a baixar. Amb l’aparició de la TV, aquesta, molt aviat es va conertir en un fort rival pel cinema. El 1967, gràcies a la pel·lícula Bonnie & Clyde, de Arthur Penn, es dona un procès de renovació. Aquest film barreja acció, romanç, comèdia i al·legoria política. A més hi ha un constant homenatge a la importància de la Nouvelle vague. Va ser mal acceptada per la crítica però molt ben rebuda pel públic. Amb aquesta pel·lícula va aparèixer un públic i ràpidament molts directors van començar a fer pel·lícules en homenatge a la juventut. A part d’aquest autor, també en tenim d’altres que van ser considerats més marginats: Ralph Steiner, Paul Morrisei, Andy Warhol i Jack Smith. Mentre arreu del món havien succeït les “noves onades” intentant renovar el llenguatge cinematogràfic, Hollywood només s’havia preocupat de trobar l’augment dels beneficis econòmics.
Als 70, Hollywood és un “caos”: hi ha molts canvis, fusions, desaparicions d’empreses productores, distribuïdores i exhibidores... En aquest moment, l’objectiu dels productors son “les pel·lícules bomba” com “Tiburón”, Steven Spielberg (1975) o “La puerta del cielo” (1980). En aquest “nou cinema” va començar a augmentar el contingut en sexe i violència. Sorgeixen els següents directors: Francis Ford Coppola, Steven Spielberg, Martin Scorsese i Woody Allen. La societat dels Estats Units era una societat de dos colors i això va portar polèmiques al cinema, ja que tots els papers d’actors negres al cinema eren simbòlics. Spike Lee, amb polèmics treballs com “Malcom X”, va motivar als directors afroamericans a que es llencessin al món del cinema. La televisió ha estat el gran enemic del cinema des de la seva invenció. Això ha perjudicat en l’economia molt més greument a Hollywood que a la resta de cinematografies. Amb la Revolució Digital que estem presenciant, es cert que el cinema haurà de buscar la manera d’adaptar-se als canvis, una altra vegada. Tornar-se, en certa manera, a reinventar.
El cinema té una mentalitat empresarial. En la època de la digitalització el cinema continua buscant noves fórmules. Es restaura Lawrence de Arábia, “Sed de mal” i “Vértigo”. S’intenta conciliar l’humanisme dels anys 80 i l’estètica vídeo dels 90. Algunes de les pel·lícules més destacades són: “Uno de los nuestros” (1990) de Martin Scorsese –; Reservoir Drugs (1992) de Quentin Tarantino; Arizona Baby dels germans Cohen i “Sin perdón” (1992), de Clint Eastwood. Aquests directors representen el postmodernisme cinematogràfic. En el cinema de Quentin Tarantino el diàleg s’interposa a l’acció i aquesta és una constant del seu cinema. Dirigeix de forma clàssica però escriu d’una forma innovadora Oliver Stone experimenta molt amb la forma i la textura. Barreja 8mm, 16mm, 35mm i vídeo. El cinema de Clint Eastwood és molt personal, ple de vitalitat, perfecte des d’un punt de vista tècnic, excel·lent direcció d’actors... Domina tots els gèneres. Més allà d’aquest postmodernisme, es va consolidar una corrent independent molt activa amb arrel en el Festival de cinema independent Sundance que va crear Robert Redford al 1991.
Pel que fa a la Revolució Digital, aquesta va suposar una revolució a Hollywood més gran que la que va suposar el pas al sonor. A partir d’aquest moment es podia rodar amb càmeres més petites, ja no feia falta un equip de 10 persones, amb 2 en feien prou. S’obre el cinema a molta més gent. Es comença a treballar amb imatges reals i amb imatges fetes amb ordinador. Es barregen escenes reals amb altres fetes amb ordinador en una mateixa escena. Tot això comença amb la pel·lícula “Terminator II: el día del juicio”, el 1991. A partir d’aquí apareixen films com Titanic de James Cameroon, Jurassic Parc de Steven Spielberg i Matrix de dels germans Wachovski. El 1995 apareix Toy Story, la primera pel·lícula generada completament per ordinador. L’ús més important de l’ordinador es fa amb els fly-arounds (preses impressionants des del cel) i amb els wire-foo que consisteix en fer volar als personatges . Una técnica inventada per Yoo-Ping Yuen a Iron Monkey, 1993, coreògraf de Matrix.