El desenvolupament de la indústria del cinema als EUA ha propiciat la definició d'un llenguatge cinematogràfic que es van encarregar de consolidar els pioners del setè art en la transició entre el segle XIX i el segle XX, els quals no es van limitar a prendre plànols de vistes simplement i es van embrancar en desenvolupar tècniques i formes d'expressió artística. L'aparició de diversos recursos aplicada per diversos operadors com el punt de vista, les panoràmiques i les sobreimpressions enriqueixen l'argument de la història en el film, el qual cada vegada afegeix més textos literaris. Edwin S. Porter va més enllà en la seqüencialitat lineal del film i intercala situacions d'especial atenció per a l'espectador. Porter afegeix elements adicionals al perfil argumental principal per cridar l'atenció, detalls de l'ambient, accions dels personatges i muntatges paral•lels. Constantment els directors cinematogràfics buscaven noves formes d'expressar el fil argumental, amb tècniques inèdites i mecanismes innovadors, per exemple el canvi de lloc de la càmera o nous angles sense perdre la continuïtat argumental.
Als EUA els empresaris de la indústria cinematogràfica es desvinculaven cada vegada més del compromís artístic centrant-se cada vegada més en la indústria i el comerç. Un director clau en el progrés de la indústria del cinema als EUA va ser David W. Griffith, qui va absorbir totes les aportacions fetes al cinema fins 1915 per produir dos films emblemàtics com són “El naixement d'una nació” i “Intolerància”. En aquesta l'època va aparèixer un altre protagonista molt important, Charles Chaplin, qui va aconseguir aprofundir en el llenguatge cinematogràfic, donant cos a una gramàtica expressiva que l'espectador associava al llenguatge cinematogràfic. La indústria cinematogràfica dels EUA va saber desenvolupar satisfactòriament tant la producció, distribució i exhibició fins al punt d'esdevenir el referent mundial. La consolidació d'empreses especialitzades en cada àmbit i l'agrupament d'actors i directors per enfortir-se davant de la indústria varen ser dos factors importants que incentivaren aquestes pràctqiues. La clau de l’èxit de la indústria cinematogràfica va ser la fusió de productores cinematogràfiques on van aparèixer les més importants, com 20thCentury Fox, Metro-Goldwyn-Mayer, Universal o Paramount. Una altra institució important que va sorgir en aquell moment va ser la unió d'estrelles i directors, també anomenada Star-System.
La producció cinematogràfica era originalment en blanc i negre imuda. El 1927 es va estrenar el primer film amb so, “El cantant de Jazz”, el que provocar un canvi dràstic en el cinema fins al moment, sobretot en els guions ja que a partir d’aquell moment s'haurien d'allunyar dels estereotipats personatges del cinema mut. Un altre avanç molt important va ser la incorporació del color en la pel•lícula de cinema, que va ser efectiu el 1935, quan es va estrenar el primer film en color, “La fira de les vanitats”, tot i que no va arribar a la seva màxima esplendor fins que es va estrenar, el 1939, “El que el vent s'endugué”. Aquests canvis en la indústria del cinema van aconseguir l'aproximació del setè art al postmodernisme.
Fins 1914, Europa dominava la indústria cinematogràfica internacional amb importants productores com Pathé, Gaumont o Itala films. Fins a la primera Guerra Mundial França dominava el mercat cinematogràfic, però després, en la postguerra, l'hegemonia cinematogràfica va passar a EUA seguit per l'antiga Unió Soviètica, que va ser la segona potència més important del món quant a producció cinematogràfica. Europa va ser l'escola de directors nord-americans com Charles Chaplin o D.W. Griffith, que varen assumir el paper del que significava el cinema i es encarregats de desenvolupar-lo als EUA posteriorment. A Europa va destacar principalment l'aplicació de corrents artístics avantguardistes al cinema, coml'expressionisme alemany. A Alemanya va sorgir una escola de cinema expressionista, la UFA Film, i el seu corresponent cinema avantguardista que reflectia el malestar social que patia la societat a la pantalla, amb grans directors com Fritz Lang, amb el seu film mut del 1927 més representatiu, Metròpolis; Robert Wienne, amb el seu film mut a destacar el 1920, “El gabinet del Doctor Caligari”, o F. W. Munrau i el seu film mut clau de 1922, Nosferatu. El cinema expressionista destacava per colors molt contrastats, ombres exagerades ritmes i formes molt marcades.
El 1933 Alemanya patia una repressió artística deguda a la pujada al poder del partit nacional socialista de Hitler, i des de llavors només es produïen films que representaven el poder, l’imperialisme i la potència del país. Al mateix temps, a la URSS, amb la seva formació, sorgeix el moviment artístic representatiu de la nació, el realisme socialista. La indústria cinematogràfica adquireix molta importància per a l'estat i aconsegueix el seu suport econòmic total, creant l'escola de cinema de Moscou. El realisme socialista soviètic destacava per emfatitzar la política, el poder estatal i el treballador per sobre de tot i per defugir de l'expressió subjectivista. Durant aquest temps apareixen grans directors com Sergei Eisenstein amb el seu film més representatiu de 1925, “L’acuirassat Potemkin”, el director Vsévolod Pudovkin i la seva obra mestra “La mare” de 1926, o Aleksandr Dovzhenko i la seva trilogia ucraïnesa composta per “Arsenal”, “La terra” i “Ivan” el 1930.
Paral•lelament al moviment expressionista alemany i al realisme socialista a la U.R.R.S., va sorgir a França i Espanya el corrent surrealista sorgit del dadaisme que també es va introduir al cinema com a cinema surrealista. Com a director a destacar cal citar l’espanyol Luis Buñuel i el seu film més representatiu de 1929 “Un gos andalús”, o el director francès Germaine Dulac amb el seu film de 1926, “La coquille et le clergyman”. El cinema surrealista es caracteritzava per utilitzar visions subjectives, expressions emocionals i no utilitzar el raonament lògic. Tots els corrents avantguardistes cinematogràfics apareguts a Europa provoquen que el llenguatge cinematogràfic assoleixi la seva maduresa i el seu màxim esplendor tècnic, expressió visual i la ruptura de la narrativa de cinema convencional fins al moment.
El cinema a Àsia no va agafar força fins passada la Segona Guerra Mundial, ja que abans només va tenir importància i es va crear una indústria cinematogràfica al Japó. Japó estava submergit en una dictadura des del feudalisme i portava un endarreriment social i tecnològic. El cinema va ser introduït al Japó des dels mateixos inicis de la seva invenció, però va evolucionar aïllat del que succeïa a occident fins a la Segona Guerra Mundial. Al principi només es traslladaven a la pantalla les obres de teatre Kabuki (titelles). El cinema japonès sempre venia acompanyat del benshi (narrador) que narrava la història, la continuació natural del teatre Kabuki de titelles en el qual el narrador explicava la història i posava les veus a les marionetes. El cinema mut japonès tenia una narració lenta perquè al benshi li donés temps a recitar tots els diàlegs i explicar la història. Aquest tipus de cinema va romandre durant 40 anys, provocant un retard evolutiu respecte als EUA i Europa. Japó va ser l'únic país oposat allenguatge de cinema clàssic de Hollywood. Al Japó agradava el japonès. El cinema japonès, el cinema o geki, es dividia en dos tipus: el Jidai Geki, el més habitual que tenia de temàtica principal el paper del samurai, i el Gendai Geki, de tall realista ambientat en Tòquio.
El 1923, a causa d'un terratrèmol a Tòquio i Yokohama es va replantejar l'estructura cinematogràfica japonesa, servint com a motivació principal per renovar la cultura i la sensibilitat expressiva. Hi va haver referències cinematogràfiques preses de l’expressionisme alemany fins que va aparèixer el so al cinema. Es produïen films amb ideologia política contrària al partit governador com a crítica social, un tipus de cinema sempre compromès amb la societat. Durant els anys 30 Japó patia un desig d'expressió experimental amb el cinema prenent com a referents corrents europeus i americanes però amb les concepcions pròpies de la poètica estètica japonesa. Durant els anys 20 varen aparèixer importants directors de la indústria cinematogràfica japonesa que es varen convertir en referents, com és Kenji Mizoguchi i el seu film més representatiu de 1929, “Simfonia de la gran ciutat”. Un altre director a destacar és Yasujiro Ozu i els seus films “Nansensu” i “Sarariman”.